Hi ha vida després de la mort

El Colmado Quílez manté altíssim el llistó de l'alimentació gurmet a la ciutat al cap de dos anys de passar per l’UCI

Dreta de l’Eixample, Eixample, Ciutat  /   /  Per Marc Piquer

Se suposa que hi ha establiments dels quals s’ha escrit tant que poca cosa més puc aportar. Establiments com el Quílez, que han abastat durant dècades famílies de casa bona per qui no seria cap novetat que elogiés les seves conserves i delicatessen. Recordo haver-hi entrat, atret per totes aquestes prestatgeries que no s’acabaven. Però no ha estat fins ara, que la tenda s’ha fet petita i ha perdut els aparadors del xamfrà més temptador de la rambla de Catalunya, que m’he adonat de la tragèdia que hauria suposat per a aquesta ciutat desmemoriada la desaparició completa d’un dels últims colmados històrics de la Dreta de l’Eixample.

 

 

En certa manera, el client fidel no n’ha sortit perjudicat. Qui no en té prou amb una llauna de caviar de 50 grams, i en vol 10, se n’emporta 10, com passava fa tres anys. El gènere hi és, si no aquí, al Lafuente del carrer d’Aragó, a només 100 metres. I els empleats de sempre, també hi són. No sabeu com s’agraeix. El Faustino Muñoz, per exemple, és un pou de saviesa. 40 anys enrere li encomanaven visitar la competència, veure què tenia i a quin preu. Avui, la competència s’ha esfumat, però la qualitat no ha minvat ni minvarà, no mentre ell hi sigui. Uns espàrrecs d’oferta a dos euros no desentonen al costat d’un Chateau Petrus que en costa 4.700. Saps que tant un producte com l’altre estarà bo, i t’endús, naturalment, els espàrrecs. “Si Quílez ven barat, la marca no se sent desprestigiada”. Això és un gran què.

 

 

El Faustino, a més, domina d’aigües. O per ser precisos: és qui més domina d’aigües (ja va pel segon llibre) després del doctor Oliver Rodés. Va ser autor de la primera classificació feta al món tenint en compte les seves propietats (“me basé en el residuo seco”), i m’atreviria a dir que és capaç de distingir amb un sol glop qualsevol de les 250 ampolles que té exposades. Amb tot, toca de peus a terra. La gent es guia només per l’envàs, i diu que fa bé: “L’aigua no deixa de ser aigua”. El que es proposa –repetir la jugada però amb el pernil ibèric– són figues d’un altre paner. “Vull que tothom sàpiga llegir una etiqueta, i comprengui què compra”.

Aquest savoir faire l’ha heretat, segur, de Julián Quílez, qui no s’ho va pensar dues vegades a l’hora de cedir el negoci al seu màxim rival, Andrés Lafuente, per tal que allò que havia aixecat amb tant esforç aconseguís sobreviure. Novament, la botiga de queviures per excel·lència de Barcelona ha demostrat tenir més vides que un gat. I bé sigui per l’exquisit foie gras d’oca trufat, les 3.500 varietats de vins o els Panettones fora de temporada gairebé regalats, mai no és tard per descobrir-la.

 

 

Colmado Quílez, rbla.Catalunya 65 (Dreta de l’Eixample). Veïnat: Rambla de Catalunya (Aragó/Provença)

 

Posts Relacionats

Vist al núm.207 del c.Diputació (Antiga Esquerra de l’Eixample)

[via Twitter] Avui he tornat a #Barcelona, a la meva #Rambla. Molt dur i alhora gratificant...

Vist a Calàbria amb Tamarit (Sant Antoni)

Deixa un comentari

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>