“Amb només 15 anys em van arrencar de la meva terra; vaig marxar del poble plorant”. En Miquel Àngel Gento, fill d’un mestre d’escola de Sort i parent de l’històric extrem del Madrid, presideix el Centre Comarcal Lleidatà, una institució fundada el 1927 que avui viu de les subvencions i de l’estima que li tenen els 1.200 socis i els prop de 2.000 simpatitzants. Tot i sentir enyorança, aquí dins, entre amics, s’aixopluga de les llàgrimes, fa el cor fort i em diu emocionat: “Barcelona també m’ha donat molt”.
No cal ser un Einstein per adonar-nos que som davant d’un home bo, dedicat en cos i ànima a fer més plàcida l’existència dels qui, com ell, van veure’s obligats a emprendre el camí cap a la capital. Persones com l’Isidre, nonagenari. “Si em cites ja sé lo que diran: encara no s’ha mort, aquest?”. Comparteix taula amb quatre passarells que l’han reptat a la botifarra. Les dones són a una altra sala, jugant al canestó o participant en el taller de puntes al coixí. “Hi passava sempre amb l’autobús i pensava: quan em jubili m’hi veuran”. La Maria no és lleidatana. Tant fa. El centre s’ha obert últimament a tothom. També els cursets d’aranès, les classes d’acordió diatònic i les cargolades. Però si hi ha una activitat que convoca gent, aquesta és el bingo dels divendres.
El cartró costa només 5 cèntims d’euro. “Som una entitat sense ànim de lucre”, em recorda el Miquel Àngel. I em posa com a exemple la guitarra d’en Lluís Llach que s’exposa a la planta de baix: “Va ser la seva primera guitarra. Ens la va donar perquè la subhastéssim, però ens va fer pena i aquí s’ha quedat”. Ara entenc que se’n tregui tan poc profit del taulell d’anuncis, d’on penja una única nota: “Senyores, venc xaquetó: tres quarts de nútria natural”.
Deixa un comentari