“Quan em jubili, m’hi veuran”

Tardes en bona companyia al Centre Comarcal Lleidatà

Dreta de l’Eixample, Eixample, Ciutat  /   /  Per Marc Piquer
“Amb només 15 anys em van arrencar de la meva terra; vaig marxar del poble plorant”. En Miquel Àngel Gento, fill d’un mestre d’escola de Sort i parent de l’històric extrem del Madrid, presideix el Centre Comarcal Lleidatà, una institució fundada el 1927 que avui viu de les subvencions i de l’estima que li tenen els 1.200 socis i els prop de 2.000 simpatitzants. Tot i sentir enyorança, aquí dins, entre amics, s’aixopluga de les llàgrimes, fa el cor fort i em diu emocionat: “Barcelona també m’ha donat molt”.

 

 

No cal ser un Einstein per adonar-nos que som davant d’un home bo, dedicat en cos i ànima a fer més plàcida l’existència dels qui, com ell, van veure’s obligats a emprendre el camí cap a la capital. Persones com l’Isidre, nonagenari. “Si em cites ja sé lo que diran: encara no s’ha mort, aquest?. Comparteix taula amb quatre passarells que l’han reptat a la botifarra. Les dones són a una altra sala, jugant al canestó o participant en el taller de puntes al coixí. “Hi passava sempre amb l’autobús i pensava: quan em jubili m’hi veuran”. La Maria no és lleidatana. Tant fa. El centre s’ha obert últimament a tothom. També els cursets d’aranès, les classes d’acordió diatònic i les cargolades. Però si hi ha una activitat que convoca gent, aquesta és el bingo dels divendres.

 

 

El cartró costa només 5 cèntims d’euro. “Som una entitat sense ànim de lucre”, em recorda el Miquel Àngel. I em posa com a exemple la guitarra d’en Lluís Llach que s’exposa a la planta de baix: “Va ser la seva primera guitarra. Ens la va donar perquè la subhastéssim, però ens va fer pena i aquí s’ha quedat”. Ara entenc que se’n tregui tan poc profit del taulell d’anuncis, d’on penja una única nota: “Senyores, venc xaquetó: tres quarts de nútria natural”.

 

 

Centre Comarcal Lleidatà, ronda de la Universitat 1 (Dreta de l’Eixample). Ruta: Centre
Posts Relacionats

Abans que es divisés al front marítim aquesta successió de gratacels que recorden el Downtown...

Potser no ha estat una bona idea fer un ‘post’ de la plaça de la Pomera ara que està ocupada amb...

He d’admetre que entrar a un restaurant, bufó però gens posat, i sentir que sona el ‘Ma...

Deixa un comentari