He tornat al Zurich

Una tarda a la cafeteria més popular de la ciutat, 20 anys després de la meva darrera visita

Dreta de l’Eixample, Eixample, Ciutat  /   /  Per Marc Piquer
La Barcelona que s’emmirallava en el París del 1800, la dels grans cafès modernistes, va tenir el seu epicentre a la Rambla i la plaça Reial, però en el tombant de segle va voler repetir la fórmula fora muralles, tant en ple Eixample –sobretot al passeig de Gràcia– com en una plaça de Catalunya caòtica, on aquests locals de decoració ostentosa van caracteritzar-se per tenir una vida curta: el Colón, la Lune, la Maison Doreé; i abans que s’omplís tot de sucursals bancàries, la Nova Maison Doreé, el Savoy o l’American Bar. No cal ni tan sols anar-nos-en tan enrere. Segur que encara hi ha qui es recorda de l’snack-bar La Plazza, amb una terrassa fabulosa, als baixos d’un edifici engolit per El Corte Inglés.

 

 

Un dels espais més mal resolts –no l’havia previst ni Cerdà– va gaudir, doncs, d’un passat prou digne gràcies a uns establiments que atreien gentades, i que, en sucumbir, van acabar d’enlletgir el conjunt. Només sobreviu avui el Zurich, ja sense l’aixopluc de l’antiga estació del ferrocarril de Sarrià, enderrocada el 1996. Primer havia estat una simple cantina (La Catalana); després una xocolateria –que és quan va adoptar el nom actual, en homenatge a la ciutat on havia residit qui llavors n’era el propietari, un tal Serra–; i quan el 1920 la va comprar Andreu Valldeperas i Jorba -els besnets en són ara els amos- es va transformar en una cerveseria, que servia també xarops amb aromes. En tractar-se d’una concessió municipal, sempre hi havia hagut el neguit que algun alcalde decidís desfer-se’n. Ara, però, res no fa preveure que el bar, encaixat dins d’un centre comercial, pugui tenir un desenllaç tràgic.

 

 

Us confessaré una cosa: des de la reforma que no hi havia tornat. Per ser on és, el meu sisè sentit m’aconsellava passar de llarg. Intuïa que els empleats eren deshonestos; el cafè, dolent; i qualsevol trobada, un punt forçada. Mitja horeta ha estat suficient per desdir-me’n. Els cambrers –més enllà de cobrar-te a l’inici– no donen pressa; el tallat està bo; i veure en primera fila com batega el cor de la ciutat no té preu. Definitivament, sí, tornaré aviat al Zurich ©BcnSingular

 

Cafè Zurich (pl.Catalunya 1, Dreta de l’Eixample). Ruta: Plaça de Catalunya
Posts Relacionats

  1.Fanal de Canaletes (La Rambla) – Monument ‘art déco’  que formava part del projecte de Josep Puig...

Abans que es divisés al front marítim aquesta successió de gratacels que recorden el Downtown...

Potser no ha estat una bona idea fer un ‘post’ de la plaça de la Pomera ara que està ocupada amb...

Deixa un comentari