Visitar la Fundació Amat ha estat com passar una tarda a casa dels oncles, però sense pastetes ni te, ni sense oncles. En lloc dels tiets, m’ha rebut el Joan, fill del pintor, i la seva dona, l’Ester, un matrimoni afable de cap a fi, i amb un munt de vivències per explicar als nebots, i també als intrusos. “És millor trucar abans. Fa un temps va venir un grup sense avisar; casualment érem a casa, però amb la bata i el pijama posats”.
Josep Amat va morir el gener de 1991, deixant una obra extensíssima i apreciada. Sense comptar els molts quadres que va estripar (“el meu pare era molt meticulós”) i els molts altres que no han aparegut mai i que potser mai no apareixeran. “Pensa que pagava en espècies al dentista”. El mateix Josep Amat va haver de desembutxacar 632.500 pessetes en una subhasta per poder recuperar Notre Dame de París, una de les moltes pintures que va fer durant les seves estades a la capital francesa. “Ell comprava un bitllet d’anada, i tornava quan se li acabaven les teles”.
El seu marxant era Joan-Antoni Maragall, qui va ser propietari de la Sala Parés, a més de fill del poeta. “Després de la guerra, no hi havia manera de vendre un quadre. Però en Maragall seguia pagant-li. Fins i tot quan ma mare va patir l’accident”. Una caiguda tonta, que va deixar-la impossibilitada, i que, lògicament, va afectar el treball del marit, que durant un any sencer va ser incapaç de pintar res.
Va ser precisament aquell 1962 quan els Amat s’havien traslladat a viure en una torreta del Putxet, “un lloc tranquil i amb llum”, que els amfitrions no tenen inconvenient a ensenyar-nos de dalt a baix; inclosa la cuina, amb rajoles dibuixades per l’artista; el jardí, que amaga pous morts i alguna bestiola; i una col·lecció de caixes de música i de rellotges que en Joan, ell sol, ha aconseguit fer-les funcionar de nou.
El gran valor d’aquesta finca, però, penja de les parets o bé les sosté un cavallet. Són les obres de Nonell, Mompou, Mallol Suazo o Grau Sala, i lògicament també, les de Josep Amat i el seu germà, Gabriel, que la família ha mantingut. “Com aquest retrat de la mare que mon pare va regalar als meus avis. ‘Jo m’emporto la seva filla’, els digué, ‘però no s’amoïnin, que la seguiran veient’”.
Deixa un comentari