El passatge de Robacols no es veu en un primer cop d’ull. Ocult darrere una reixa del carrer de Rossend Nobas, ens transporta als temps en què les manufactures van ocupar les terres fèrtils del Clot i els obrers van arribar al barri. Actualment, cinc de les nou casetes construïdes expressament per als treballadors de les fàbriques pròximes, estan abandonades. Una, de fet, no té ni sostre, i s’omple de rates.
El conjunt, que encara conserva, per sort, el seu encant, forma part del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic, i, per tant, l’Ajuntament hauria de vetllar perquè la propietària se’n cuidés, cosa que no fa. “Dilo, dilo, que la dueña no hace nada“, m’interpel·la l’Encarna, una anciana que el 1952 va marxar de Guadix, Granada, per venir a Barcelona, i que ha seguit gaudint, gràcies a aquest indret, d’un entorn semirural no massa diferent al del seu poble.
Robacols, m’explica l’Encarna, era com s’anomenava als Casas, una de les famílies amb més tradició, de sempre, al Clot, i a qui pertanyien aquests habitatges arrenglerats tots a la dreta i, que, antigament, posseïen patis i horts davant. Ara, l’espai es destina a estendre la roba, i celebrar-hi de tant en tant trobades familiars.
Els veïns, ben avinguts, acostumen, les tardes d’estiu, a treure-hi el parxís. Qui venç, s’endú un cèntim. “Me irá bien“, diu la Mercedes, que acaba de guanyar-me una partida. No té feina i paga 650 € de lloguer al mes. L’Encarna i el seu gat, 68. I els del costat, fins fa uns mesos, ni això. Eren okupes. El passatge, ara ja sense intrusos, torna a ser de difícil accés. No hi ha intèrfon ni tampoc timbre a l’entrada, i per poder fruir-ne, es necessita paciència i unes bones cordes vocals. “Encaaaaaaarna!”.
Deixa un comentari