La pinacoteca més insòlita

Ambulàncies Tomás reuneix desenes de pintures adquirides pel seu amo, ja traspassat

Fort Pienc, Eixample, Ciutat  /   /  Per Marc Piquer
He fet tard. La meva descoberta arriba quan el protagonista fa uns mesos que és mort. Me’n parlen, i lamento no haver-lo conegut. Se’n va anar quan encara no era vell, però la seva vida dóna per escriure molts llibres. En Tomás Vega, m’expliquen, era d’aquells homes que no deixen mai indiferent. Tossut, sí, i també molt murri. Incansable i generós. Tenia només 16 anys quan va quedar paraplègic. Potser perquè les persones per a qui treballava se’n van despreocupar, va adoptar des d’aleshores una actitud rebel que l’acompanyaria fins al darrer dia.

 

 

La manera de sobreposar-se a la seva invalidesa va ser, primer, venint a Barcelona per ser tractat a l’Institut Guttmann, que s’acabava d’inaugurar. I després, liderant el col·lectiu de discapacitats, que reclamava viure en condicions més dignes. Estàvem encara en dictadura, i si calia córrer al davant dels grisos, corria, assegut a la seva cadira de rodes. L’empresa la va fundar el 1981. Ell mateix conduïa l’únic vehicle de transport sanitari adaptat per traslladar malalts amb lesions medul·lars. Ambulàncies Tomás en té ara 40.

 

 

Probablement no sabria res de tot això si no m’hagués fixat que la rampa d’entrada i sortida de les furgonetes i d’accés a les oficines és, alhora, una mena de saló inclinat on podem delectar-nos en els moltíssims quadres col·locats a banda i banda, com si d’una galeria d’art es tractés. Pintures, la majoria, de poc valor, adquirides als encants, que pengen també dels sostres de l’aparcament. Si aneu a ficar-hi el nas descobrireu fins i tot una col·lecció de màquines de cosir on menys s’espera trobar-la. “Els de Salut Laboral”, recorda la Maria Jesús, “se’n feien creus. Temien que poguessin caure i matar algú”. Admeto que seria penós morir així, o aixafat per un gramòfon, o un Charlot. “Això que veus no és res”, em comenta l’administradora. “Abans no es podia ni caminar amb tanta andròmina”.

 

 

Entro al despatx d’en Ricardo, que és qui porta ara el negoci. “En Tomás ho arreplegava tot”, em diu mentre m’ensenya la que era la seva taula, amb tot de barrets amuntegats, una infinitat de clauers i una tetera que darrerament no s’ha netejat. “Res no s’ha tocat d’ençà que va marxar?”, pregunto. “Marxar? No ha marxat”. I m’assenyala un cavallet de llautó que tira d’un carro, i el polsim que duu dins. “Això -em precisa, veient-me un pèl desorientat- són les seves cendres!” ©BcnSingular

 

Ambulàncies Tomás, c.Padilla 165 (Fort Pienc).  Ruta: Roser
Posts Relacionats

  1.Fanal de Canaletes (La Rambla) – Monument ‘art déco’  que formava part del projecte de Josep Puig...

Abans que es divisés al front marítim aquesta successió de gratacels que recorden el Downtown...

Potser no ha estat una bona idea fer un ‘post’ de la plaça de la Pomera ara que està ocupada amb...

Deixa un comentari