Un Gaudí primerenc

El genial arquitecte ja apuntava maneres quan va dissenyar la reixa d'entrada a la Ciutadella

Referir-se a l’obra de Gaudí suscita reaccions gairebé sempre elogioses, però encara ara hi ha treballs que duen la seva firma i que una majoria desconeix. Un d’aquests encàrrecs, dissenyat quan l’arquitecte era més jove que Neymar, l’hem travessat centenars de vegades sense adonar-nos-en, i ens introdueix a la Ciutadella, un recinte que convé recordar que abans de ser l’únic pulmó verd de la ciutat (per això se l’anomenava “El Parc” a seques), va ser una fortificació militar concebuda, no per defensar Barcelona, sinó per reprimir-la.

 

 

Els accessos -un conjunt enreixat d’un quilòmetre de llargada- van ser projectats per Gaudí en una època en què es devia pensar que ja estàvem prou escarmentats i que potser mereixíem esbargir-nos una mica. Però no estava de més que l’espai tingués tanques, no fos cas que en un futur alguns indignats s’atrevissin a encerclar l’antic arsenal (i actual Parlament de Catalunya), conservat dins.

 

 

El guanyador del concurs públic per a la urbanització de la Ciutadella, Josep Fontseré -probablement pensant que més valia centrar-se en el contingut que en el continent-, va delegar en l’eixerit delineant la planificació de les entrades. La veritat és que no semblava una gran empresa; tanmateix, Fontseré va quedar-ne meravellat, i no va ser l’únic. Tant agradava que fins i tot se’n parlava a les guies turístiques. Els estrangers venien expressament a veure aquells barrots i, si tenien temps, s’apropaven després a la Rambla. Un pèl exagerat, tot plegat.

 

 

Ho sigui o no, puc corroborar que, avui, això ja no passa. Ningú no para esment, per exemple, en les bèsties que s’hi representen, ni tampoc en els cascs de guerrer -elements molt gaudinians- sobre les columnes de ferro. Com a molt, algun caçador d’Hermes s’haurà fixat en les estàtues esculpides pels germans Vallmitjana, temps enrere, testimonis muts de trobades furtives. Aquí, als enamorats els pujava la temperatura, i alguns potser arribaven a fondre’s quan els enxampava el marit o la dona. Per sort, Gaudí va fer les reixes prou altes i sense punxes, i dissuadien qualsevol qui, en ple arravatament, estigués disposat a clavar-hi l’adúlter.

 

Reixa d’entrada (Parc de la Ciutadella)

 

Posts Relacionats

No sé vosaltres, però jo hi veig similituds. Llegeixo sobre el bombardeig de Barcelona de 1842...

[via Twitter] Avui he tornat a #Barcelona, a la meva #Rambla. Molt dur i alhora gratificant...

Em puc imaginar la cara de sorpresa que deuria posar l’arquitecte Jaume Bach quan, en el transcurs...

Deixa un comentari

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>